Conjurats a romandre acampats a la plaça Universitat mentre que no es complissin les seves exigències, un miler d’activistes inactius, més que mobilitzar-se, dropejaven realitzant sentades la major part del temps o apalancats en rotllanes assembleàries, excepte uns instants de frenètic exercici com es pot deduir per la insistent demanda de condons.

La revolta estudiantil va ser impulsada pels rectors de la gran majoria d’universitats catalanes (tret de la Pompeu Fabra) eximint a l’alumnat de l’obligació d’anar a classe a canvi de superar una única avaluació final; empesos per la irresponsabilitat d’un sistema educatiu podrit des de l’arrel, els estudiants van iniciar el seu estàtic pelegrinatge tallant el trànsit de la Gran Via de Barcelona de manera indefinida en protesta per la sentència judicial del 14 d’octubre; motiu pel qual se’ls va anomenar la generació 14-O. Així va néixer el focus principal d’aquests immadurs episodis nacionals: L’acampada de plaça Universitat. Els alumnes van muntar les seves tendes enmig del carrer i en vista de l’èxit, van deixar curt a James Dean, que va ser rebel sense causa, afegint causes a la seva rebel·lia que, en poc temps, servia per a exigir l’amnistia dels presos i exiliats, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, la fi de la repressió, la dimissió del conseller Miquel Buch, la fi dels desnonaments, la proclamació de la república catalana i un futur millor per a tot el gènere humà de la seva edat. En la pràctica no era res més que un càmping gratuït, molt cèntric però poc acollidor, ja que les tendes de campanya estaven envoltades per tanques metàl·liques robades d’una obra, així com el vàter Poly Klyn que, no només era insuficient, sinó que aviat va ser recuperat pels agentes de l’autoritat. Es temia que, amb tanta lluita, la conjuntura desemboqués en un conflicte civil però encara era aviat per a alarmar-se, només s’assemblava a la guerra en l’estraperlo, si més no de condons.

Van conviure en un clima d’amor i pau que recordava al moviment hippie dels 70 fins que van descobrir que entre els insubmisos també hi havia classes. N’hi ha uns que són antisocials i els altres que, a més a més, són insociables; tant és així que, després d’una setmana d’emprenyar els vianants van començar a fer-se la vida impossible entre ells, la qual cosa va motivar la marxa del sector partidista, és a dir, els vinculats a partits com Arran i les joventuts d’ERC que van desconvocar oficialment l’acampada emportant-se la caixa de resistència i la farmaciola amb la capsa de condons. Alarma! Sense aquest aprovisionament, els 200 entossudits que van decidir romandre van inundar Twitter amb peticions d’ajuda generant una esfereïdora alarma social, especialment amb la demanda de productes higiènics per la menstruació dels nois, una sol·licitud que em va deixar trasbalsat, auxili, als meus anys encara no m’ha baixat la regla!.

Baixaven les aigües tèrboles en els voltants de la Universitat Central, sobretot dissabte dia 9 quan va caure una tempesta de trons; no va arribar a tsunami però sí que es lamentaven que el nom de Tsunàmi Democràtic cridés tant al mal temps.

En el recinte hi havia muntat un Punt Lila, iniciativa ideada a Madrid el 15M per a combatre la violència masclista en reunions d’aquest tipus, on la convivència entre sexes està a flor de pell. El seu nom es deu al fet que les concentracions estan tintades del color lila que identifica al feminisme. De manera que la generació 14-O, batejada així per la sentència del procés, finalment va quedar convertida en reivindicació sine die. En la carpa lila es proposaven un seguit de mesures, molt liles també, per a aconseguir «la desconstrucció d’estereotips mitjançant tallers de formació que fomentin el diàleg i els debats com a millor remei als abusos masclistes». Però als carallots no els parlis de desconstrucció d’estereotips que tant de refinament se’ls escapa, cal posar-li-ho més fàcil: «mira imbècil, si ella vol, endavant, si ella no vol, a fer la mà» i la prova és que va haver una malaurada agressió que ha de pesar sobre la consciència dels rectors universitaris que van propiciar aquell desori. La nit del dissabte dia 13, els crits d’una noia van esquinçar el silenci del campament, eren gemecs ofegats però persistents que sortien de l’interior d’una de les tendes, exhalant desesperades súpliques que ningú va atendre. Finalment, la noia va sortir alterada i es va dirigir al Punt Lila necessitada d’auxili per a buscar empara davant uns abusos que mai no hagués imaginat sofrir en aquell lloc tan previngut contra la violència masclista.

Les notícies són confuses pel que fa al succés perquè no hi ha hagut manera d’aclarir si la resta de companys dormia, estaven fora o és que aquell grup era massa immadur per a saber com reaccionar. En calent es va parlar de violació. En qualsevol cas l’agressió sexual va tenir la suficient entitat per a trucar al telèfon d’emergències 112 cap a les 5 de la matinada, reclamant la intervenció dels Mossos d’Esquadra; mentre venien li van aconsellar que se n’anés a casa abans que arribés la policia. De la noia mai més es va saber, al qui sí que van trobar va ser a l’agressor, el van identificar sense que se’l poguessin emportar detingut sota pretext que ningú havia presentat la denúncia necessària. Podrà continuar queixant-se de la duresa de la Justícia qui ha sortit indemne d’un delicte tan repugnant? Podran dormir tranquils els rectors? Però sobretot, quina pena per la noia que arrossegarà un trauma tota la vida per una vexació contra la qual no va fer res perquè era absurd recórrer a la Justícia per a denunciar una agressió que va sofrir mentre que estava protestant contra ella.

Vist el mal caire que prenien els esdeveniments, a l’alcaldessa de Barcelona no li va quedar cap altra remei que donar l’ordre de dissoldre l’assentament a la manera tradicional: enviant els antiavalots i el servei de neteja. Un cop escindits els partidistes, les feministes liles, els escrupolosos -els que van entendre per si mateixos que allò no anava bé- i els numantins: «Ei, ei ei, prou repressió que això és una protesta legítima, fatxes de merda!», va quedar lo milloret de cada casa oferint resistència a l’autoritat amb episodis de violència per afegir al memorial de greuges. I aquesta ha estat la breu història del naixement i caiguda de la generació 14-O, amb aquest nom estava cantat que seria flor d’un dia però el fracàs no podem atribuir-lo a l’idealisme juvenil; en el fons va ser la generació del 30-O, el dia en què una casta aberrant de rectors universitaris va decidir utilitzar als estudiants com a arma contra la Justícia.