Archivo del Autor: Tomàs S. Rofes

Jugada mestre del TJUE

Posted on por
1

Miracle, miracle! Puigdemont ha caigut del cavall com Saulo camí de Damasc, enlluernat per la fe en la legalitat vigent. Ara predica que les lleis cal obeir-les, hosanna, hosanna!, així no li sabrà tan de greu complir les penes que se l’imposin.

La major part del que s’ha escrit sobre la sentència del TJUE és fruit de la típica hiperventilació nacionalista. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (amb seu a Luxemburg, com sabem, i amb una autoritat superior a la dels tribunals nacionals) no ha donat la raó als sediciosos com podria semblar llegint els mitjans de comunicació indepes. Queda clar que el candidat que obtingui el suport necessari per a ser membre del Parlament Europeu adquireix uns drets, entre ells la immunitat parlamentària, segons l’article 9 del Protocol sobre privilegis de la Unió Europea. Com que és un atribut assolit per haver estat elegit per votació popular, evidentment que cal protegir-lo des del primer moment per tal que pugui exercir un càrrec representatiu però és una resolució de caire general, relativa al cas Junqueras però aplicable a tothom i per això també se n’han pogut beneficiar Comín i Puigdemont; això vol dir que no s’ha entrat a valorar les circumstàncies específiques de l’un i els altres, que tenen aspectes comuns però també grans diferències.

Diu la sentència «No podrà invocar-se la immunitat en cas de flagrant delicte» Les circumstàncies de Junqueras fan que les seves expectatives quedin truncades, donat que el seu judici va quedar vist per a sentència abans de ser eurodiputat. Les seves circumstàncies processals li ho van impedir. És cert que encara no s’havia dictat sentència però també ho és que ara ja no pot invocar la immunitat perquè ha estat condemnat. Difícilment podrà demanar la nul·litat basant-se en una sentència que llavors no s’havia produït.
El Tribunal Suprem es va acollir a l’article 8 de l’Acta electoral europea que assenyala que «el procediment electoral es regirà per les disposicions nacionals en cada Estat membre». Sobre aquesta base, correspon a cadascun dels Estats membres proporcionar el llistat de membres del Parlament Europeu.

L’advocat Gonzalo Boye va prendre la decisió que Carles Puigdemont i Toni Comín no anessin a Estrasburg el 2 de juliol, quan va constituir-se el Parlament Europeu.

El cas dels polítics fugats és substancialment diferent, estan lliures, fora de l’abast de la justícia espanyola, però tampoc no es van presentar a prendre possessió del seu escó. A Carles Puigdemont li ho va impedir la seva llegendària covardia i la falta de vissió del seu advocat; Gonzalo Boye n’estava convençut que el seu client era intocable però no el va deixar presentar-se, tot i el seguici indepe que es va desplaçar fins a Estrasburg per donar-li suport. Un greu error del sr. Boye. Com que no havia estat jutjat, no es podia considerar que tingués flagrants delictes i per tant, ara que el TJUE confirma que gaudia d’immunitat, si l’haguessin detingut, ara podria forçar el seu alliberament. Hauria estat una fita històrica!
Aquella badada ha propiciat un seguit de comportaments estrafolaris per part de Comín i Puigdemont, com ens tenen acostumats. La guerra no anava amb ells però s’ho han fet venir com una victòria personal i del seu equip d’advocats que no han fotut brot en aquest cas. L’endemà de la sentència se’ls va veure rondant pels voltants de l’Espai Léopold que no és pas la seu del Parlament Europeu com tothom sap; la seu oficial és a Estrasburg (França) però, com que no gosen sortir de Brussel·les, van anar a fer el paperina en aquest emplaçament acompanyats d’una eurodiputada del mateix pèl, no pas al cap, sinó per les seves inclinacions ultranacionalistes, la senyora Assita Kanko, de la Nova Aliança Flamenca (NVA).

Toni Comín, Carles Puigdemont i l’europarlamentària Assita Kanko, nacionalista flamenca del NVA semblaven els tres reis mags repartint rialles i salutacions per tothom.

Alguns periodistes van confondre l’espectacular eurodiputada flamenca amb la Clara Ponsati (que Santa Llúcia els conservi l’oïda perquè la vista ja la tenen perduda). A Comín l’operació revifada el va agafar tan de sorpresa que semblava un indigent, ha engreixat tant degut a la inactivitat que gairebé no es podia cordar l’americana, mentre que Puigdemont anava revolucionat, la fallida del procés i la seva manca de protagonisme el tenien encongit com una molla, amb la sentència de Junqueras ha sortit disparat a acaparar titulars. Acompanyats d’una europarlamentària acreditada (i recomanats del president Sasoli) van aconseguir que els lliuressin un passi per recórrer les instal·lacions, fotografiar-se i poca cosa més. Però fixeu-vos bé, l’acreditació de la senyora Kanko era vàlida per cinc anys com correspon a la seva condició d’eurodiputada formal, a la part de baix consten dues xifres, 2019 – 2024, que és el període de validesa, mentre que el passi d’aquest parell d’eurodiputats informals, posava una data corresponent al dia 19-12-2020. Era un passi per a entrar d’aquí a un any! Alabat sigui Déu! En Puchi mai no fa plans amb tanta antelació! Qui sap on serà d’aquí a un any? Si a Estremera o a Soto del Real.
Van passar cap a dins i es van fer una selfie en la sala de congressos, que els hi va semblar que era la que més recordava al Parlament d’Estrasburg, Per a què vols més? Esperonats per aquesta imatge, els mitjans de comunicació van fer repicar les campanes, sobretot els subvencionats, amb titulars tan eufòrics que semblava com si ja haguessin assolit la independència. Vejam, eurodiputats encara no ho són ni el dia d’avui, falten un seguit de formalitats, per exemple, el càrrec és incompatible amb ser diputats del Parlament de Catalunya i a hores d’ara, encara ho continuen sent; quan renunciïn ja en parlarem. Això demostra que el procés és un gran aparell propagandístic que en té prou amb crear falses expectatives per fidelitzar l’electorat. És cert que els candidats electes com a membres del Parlament Europeu adquireixen la immunitat des del moment d’anunciar-se el resultat de l’escrutini, però també és cert que no és un atribut irrevocable. Diu la sentència que aquesta empara «no podrà obstruir l’exercici pel Parlament Europeu del seu dret a suspendre la immunitat d’un dels seus membres».

La immunitat parlamentària al marge de la llei (diguem-ne impunitat) no hi cap en un Estat de Dret on els jutges actuen contra delictes tipificats i no contra ideologies. Es tracta simplement d’un aparent conflicte entre dos drets, els de l’Estat i els del candidat electe, com que cap dels dos pot fer prevaldre el seu sobre l’altre, cal resoldre-ho en una altra instància d’una manera legal i democràtica.
Per tant, va obrar malament el Tribunal Suprem? No, pel mateix que ja hem dit abans, es va acollir a l’article 8 de l’Acta Electoral europea que assenyala que «el procediment electoral es regirà per les disposicions nacionals en cada Estat membre». En el cas d’Espanya, la Llei orgànica de Règim Electoral General disposa en el seu article 224 que «els candidats electes hauran de jurar o prometre acatament a la Constitució davant la Junta Electoral Central» Aquest entrebanc els impedia prendre possessió del càrrec però ha quedat retirat per la sentència del TJUE, obrint una nova via, que és el camí correcte per a evitar qualsevol mena de suspicàcies. És una mesura garantista que establirà precedent perquè no es donin conflictes per aquesta raó.

Exmo. Sr. D. Manuel Marchena, President del Tribunal Suprem en el cas del procés

Això obliga al Tribunal Suprem (espanyol o qualsevol altre) a sol·licitar la derogació de la immunitat al Comitè d’Assumptes Judicials del Parlament Europeu, que és qui ho tramitarà segons cada cas concret. El famós suplicatori, que no és una ingerència europea a la sobirania nacional sinó que forma part de la nostra sobirania pel fet que Espanya pertany a la Unió Europea i el Parlament n’és un òrgan d’aquesta estructura de poder. La democràcia es perfecciona amb més democràcia. El Parlament és l’única institució de la Unió Europea elegida directament pels ciutadans, representa 375 milions de votants de 28 Estats diferents; per tant, és un dels organismes més democràtics del món. Quan els nous eurodiputats prenguin possessió del seu escó penso que el millor fora introduir-ho en l’ordre del dia i que l’Eurocambra voti a favor o en contra de la retirada de la seva immunitat.

I això els agafarà a tots dos amb els pixats al ventre, a França (que té signat un conveni de cooperació amb Espanya) i sense immunitat. Faria bé Puchi no deixant-se anar per aquesta onada d’eufòria processista sinó escoltar una mica més als equidistants. Si l’han de detenir, millor que sigui abans del ple, quan encara gaudeix d’immunitat i faria quedar malament a la justícia espanyola que no ha retirat l’ordre de crida i cerca però ja sabem que això és com demanar la lluna en un cove.

La fi de la resistència

Posted on por
Responder

En altres parts del món, el poble s’aixeca contra la injustícia però aquí a Catalunya és a l’inrevés; aquí ens aixequem contra la Justícia

Durant la setmana del 4 al 10 de novembre els noticiaris obrien amb l’acampada de plaça Universitat, mai no diríeu on van decidir acampar: enmig de la via pública. La cosa ja no va d’independència, ni de referèndum ni de democràcia, la cosa va de resistència. Els universitaris es resistien a acceptar la sentència judicial que els va desbaratar la resistència a tenir polítics presos per resistir-se a romandre en l’estat espanyol; era l’últim capítol d’una resistència rere l’altra. En arribar el dissabte, nuvolades de tempesta s’amuntegaven sobre l’acampada, tant en sentit atmosfèric com en el clima de la convivència. Primer l’abandonaren els partidistes (simpatitzants d’algun partit) emportant-se els 40.000 euros de la caixa de resistència. Els que no simpatitzen amb ningú (és a dir, els esquerps) van decidir continuar endavant, exercint una resistència sense caixa ni faixa, començant per resistir estoicament un temporal de fred polar, amb aigua, vent i tempesta elèctrica.
Allò era només l’aperitiu, la setmana següent a les eleccions del 10-N va ser fatal per a la lluita independentista. El dilluns 11 els CDR van tallar l’autopista entre Espanya i França. Malgrat haver patit càrregues de quatre cossos policials diferents (amb ús de gas mostassa incloses) la prova més gran de la seva resistència va ser aguantar un concert de Lluís Llach. No és d’estranyar que complissin només dia i mig dels tres que s’havien proposat com a objectiu.

L’acampada de plaça Universitat es va plantificar enmig de la via pública.

El dia 13, després d’aquests aldarulls a La Jonquera, l’atenció informativa va tornar a l’acampada de la Plaça Universitat. Les feministes hi tenien un Punt Lila, per tal de «deconstruir estereotips» van posar en pràctica un seguit de mesures contra el masclisme que no van tenir l’efecte desitjat. A les 5 del matí, els Mossos d’Esquadra van rebre una trucada seva denunciant una violació. Aquell lamentable fracàs va posar a prova la seva resistència, l’acampada feminista havia perdut sentit, ja que no havia servit ni per a evitar l’agressió ni perquè es detingués l’agressor en no formular-se denúncia contra ell; les ganes de debatre sobre el cas es van esvair i, si es va deconstruir cap estereotip, va ser que la generació 14-O sigui la tomba del masclisme perquè viu encara entre els independentistes d’esquerres que es diuen feministes i amb consciència de gènere. La resistència va ser vençuda finalment per l’alcaldessa de Barcelona que no va tenir altre remei que enviar la Urbana a desallotjar-los, abans de permetre que coneguem millor als seus cadells.

El que va patir un bloqueig total va ser la capacitat de convocatòria d’aquesta crida

La falta de participació arruïna l’eficàcia dels sabotatges com va quedar palès el dissabte 16 quan només un centenar de persones es van concentrar en el vestíbul de l’estació de Sants amb l’intenció d’impossibilitar la circulació de trens. El dispositiu policial va aconseguir impedir-ho, llavors els de la ceba van fer una seguda de protesta però les cebes van ser arrencades una a una. Si més no, el procés es va internacionalitzar en el sentit que la mobilització va acabar en ÈXIT… però parlant en anglès, perquè els van arrossegar fins a la SORTIDA. Un cop a fora al carrer van arribar a congregar-se unes 300 persones que no van aconseguir bloquejar l’accés a l’estació gràcies a la intervenció de la Policia Nacional. Però la traca final va petar a la nit d’aquell mateix dissabte en la compareixença davant les càmeres de TV3 d’una portaveu d’Arran, arran la qual el procés va quedar dat i beneit. Integrava una taula rodona sobre noves formes de protesta que es va retransmetre en directe en el programa Preguntes Freqüents. Al FAQS van posar sobre la taula tota mena d’arguments per justificar els avalots, de manera tan fantasiosa que només faltava un unicorn. Amb un parell de frases, Núria Martí va demostrar que l’ultimàtum d’Independència o Barbàrie és redundant perquè l’independentisme és una barbaritat.

Núria, tu li vas donar la puntilla al procés, gràcies a tu Catalunya va comprendre que la resistència no resistia ni la més mínima anàlisi.

Núria responia a la interpel·lació de Rodolfo Irago, periodista i analista polític de Tele 5.

Rodolfo Irago- Si trobeu una protesta de signe contrari que vol impedir la seva com es resol això? ens acabem barallant entre tots?

Núria- Nosaltres en el que no creiem en absolut és en els drets individuals, nosaltres creiem que només són legítims els drets col·lectius. Llavors, que una persona no pugui entrar en una facultat o que no pugui arribar puntual al seu lloc de treball a nivell individual…

– No és només una persona…

– …quan milers i milers de persones s’estan jugant la seva llibertat per a aconseguir drets fonamentals però també objectius a llarg termini, em semblaria una visió molt egoista. A més les coses s’aconsegueixen lluitant als carrers, és l’única forma que tenim d’aconseguir els nostres objectius. Per a nosaltres el nostre límit no són mai els drets individuals ni la llei imposada; el nostre límit és la raó perquè la tenim.

– Ah, val. Llavors cal imposar-la al carrer

– La imposem mitjançant el debat, l’exposició d’arguments i la participació en lluites legítimes (…)

Adentro video

Quan els espectadors de TV3 van saber que Arran no creia en la llibertat individual van quedar esparverats perquè… què és la nostra llibertat individual sinó la llibertat de cadascú? I tot per supremacisme, només perquè ens consideren com una munió d’individus aïllats, sense el dret de fer coses tan col·lectives com posar en marxa el país des de les nostres respectives ocupacions o adquirint la formació necessària per a mantenir la societat amb el nivell d’exigència que requereix el món modern, tecnològic, industrial, empresarial, laboral, artístic o comunicatiu. Fins a aquell moment crèiem que els CDR estaven lluitant per a alliberar-nos; a partir de llavors vam saber que lluitaven per a imposar-nos la seva raó. Com una carona tan innocent pot ser el mirall d’una ànima tan culpable? Capaç d’enfonsar la societat, arran d’una ideologia pròpia d’un dictador. Saps qui ho deia que les llibertats individuals havien de quedar per sota de l’interès general?, el Mussolini, reineta; és la base del feixisme, reina meva. Que fatxa què ets, nena! Les teves assemblees no són una altra cosa que debats on falten parts. Segurament els tevetresins es van adonar d’això perquè des d’aquell precís moment els carrers van recuperar la normalitat.

Quim Torra a Reus
Quim Torra es va reunir en el mateix pla amb l’alcalde de Reus en el lliurament dels Premis Cambra

Fins i tot el Quim Torra, que somiava que la investidura de Pedro Sánchez l’haurien de negociar el President de la Generalitat i el President del Govern espanyol, de poder a poder, d’igual a igual, de nació a nació… l’endemà es va topar de nassos contra la realitat més despullada que s’ha vist mai, perquè qui negociava amb el PSOE era Gabriel Rufián, al cap i a la fi els vots que necessiten són els d’ERC. I mentrestant es celebrava la transcendental reunió entre el PSOE i ERC que, a hores d’ara, obre els telediaris, el MHP estava a Reus lliurant premis com una vulgar pubilla. Si pujara a un podi, podria parlar en el mateix pla amb una rossa d’aquelles que ajuden a posar-se el mallot als ciclistes. Només li faltava el ram! Quin posat!, empetitit, insignificant, sense esma ni per somriure de compromís, amb el cap en un altre lloc, el President era la viva imatge de la fi de tota resistència. Ja hem tocat fons!

Tabàrnia ho va celebrar amb eufòria

La breu història de la generació 14-O

Posted on por
Responder

Conjurats a romandre acampats a la plaça Universitat mentre que no es complissin les seves exigències, un miler d’activistes inactius, més que mobilitzar-se, dropejaven realitzant sentades la major part del temps o apalancats en rotllanes assembleàries, excepte uns instants de frenètic exercici com es pot deduir per la insistent demanda de condons.

La revolta estudiantil va ser impulsada pels rectors de la gran majoria d’universitats catalanes (tret de la Pompeu Fabra) eximint a l’alumnat de l’obligació d’anar a classe a canvi de superar una única avaluació final; empesos per la irresponsabilitat d’un sistema educatiu podrit des de l’arrel, els estudiants van iniciar el seu estàtic pelegrinatge tallant el trànsit de la Gran Via de Barcelona de manera indefinida en protesta per la sentència judicial del 14 d’octubre; motiu pel qual se’ls va anomenar la generació 14-O. Així va néixer el focus principal d’aquests immadurs episodis nacionals: L’acampada de plaça Universitat. Els alumnes van muntar les seves tendes enmig del carrer i en vista de l’èxit, van deixar curt a James Dean, que va ser rebel sense causa, afegint causes a la seva rebel·lia que, en poc temps, servia per a exigir l’amnistia dels presos i exiliats, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, la fi de la repressió, la dimissió del conseller Miquel Buch, la fi dels desnonaments, la proclamació de la república catalana i un futur millor per a tot el gènere humà de la seva edat. En la pràctica no era res més que un càmping gratuït, molt cèntric però poc acollidor, ja que les tendes de campanya estaven envoltades per tanques metàl·liques robades d’una obra, així com el vàter Poly Klyn que, no només era insuficient, sinó que aviat va ser recuperat pels agentes de l’autoritat. Es temia que, amb tanta lluita, la conjuntura desemboqués en un conflicte civil però encara era aviat per a alarmar-se, només s’assemblava a la guerra en l’estraperlo, si més no de condons.

L’acampada de plaça Universitat. Un miler d’activistes inactius conjurats a romandre-hi mentre que no es complissin les seves exigències

Van conviure en un clima d’amor i pau que recordava al moviment hippie dels 70 fins que van descobrir que entre els insubmisos també hi havia classes. N’hi ha uns que són antisocials i els altres que, a més a més, són insociables; tant és així que, després d’una setmana d’emprenyar els vianants van començar a fer-se la vida impossible entre ells, la qual cosa va motivar la marxa del sector partidista, és a dir, els vinculats a partits com Arran i les joventuts d’ERC que van desconvocar oficialment l’acampada emportant-se la caixa de resistència i la farmaciola amb la capsa de condons. Alarma! Sense aquest aprovisionament, els 200 entossudits que van decidir romandre van inundar Twitter amb peticions d’ajuda generant una esfereïdora alarma social, especialment amb la demanda de productes higiènics per la menstruació dels nois, una sol·licitud que em va deixar trasbalsat, auxili, als meus anys encara no m’ha baixat la regla!.

Baixaven les aigües tèrboles en els voltants de la Universitat Central, sobretot dissabte dia 9 quan va caure una tempesta de trons; no va arribar a tsunami però sí que es lamentaven que el nom de Tsunàmi Democràtic cridés tant al mal temps.

En el recinte hi havia muntat un Punt Lila, iniciativa ideada a Madrid el 15M per a combatre la violència masclista en reunions d’aquest tipus, on la convivència entre sexes està a flor de pell. El seu nom es deu al fet que les concentracions estan tintades del color lila que identifica al feminisme. De manera que la generació 14-O, batejada així per la sentència del procés, finalment va quedar convertida en reivindicació sine die. En la carpa lila es proposaven un seguit de mesures, molt liles també, per a aconseguir «la desconstrucció d’estereotips mitjançant tallers de formació que fomentin el diàleg i els debats com a millor remei als abusos masclistes». Però als carallots no els parlis de desconstrucció d’estereotips que tant de refinament se’ls escapa, cal posar-li-ho més fàcil: «mira imbècil, si ella vol, endavant, si ella no vol, a fer la mà» i la prova és que va haver una malaurada agressió que ha de pesar sobre la consciència dels rectors universitaris que van propiciar aquell desori. La nit del dissabte dia 13, els crits d’una noia van esquinçar el silenci del campament, eren gemecs ofegats però persistents que sortien de l’interior d’una de les tendes, exhalant desesperades súpliques que ningú va atendre. Finalment, la noia va sortir alterada i es va dirigir al Punt Lila necessitada d’auxili per a buscar empara davant uns abusos que mai no hagués imaginat sofrir en aquell lloc tan previngut contra la violència masclista.

A l’acampada es van produir moltes mostres de rebuig (plàstics, llaunes, cartons, etc.)

Les notícies són confuses pel que fa al succés perquè no hi ha hagut manera d’aclarir si la resta de companys dormia, estaven fora o és que aquell grup era massa immadur per a saber com reaccionar. En calent es va parlar de violació. En qualsevol cas l’agressió sexual va tenir la suficient entitat per a trucar al telèfon d’emergències 112 cap a les 5 de la matinada, reclamant la intervenció dels Mossos d’Esquadra; mentre venien li van aconsellar que se n’anés a casa abans que arribés la policia. De la noia mai més es va saber, al qui sí que van trobar va ser a l’agressor, el van identificar sense que se’l poguessin emportar detingut sota pretext que ningú havia presentat la denúncia necessària. Podrà continuar queixant-se de la duresa de la Justícia qui ha sortit indemne d’un delicte tan repugnant? Podran dormir tranquils els rectors? Però sobretot, quina pena per la noia que arrossegarà un trauma tota la vida per una vexació contra la qual no va fer res perquè era absurd recórrer a la Justícia per a denunciar una agressió que va sofrir mentre que estava protestant contra ella.

Darrerament, quan hi ha algun acte polític, cal desinfectar, és la maledicció Arrimadas.
Foto: Sandra Muntané

Vist el mal caire que prenien els esdeveniments, a l’alcaldessa de Barcelona no li va quedar cap altra remei que donar l’ordre de dissoldre l’assentament a la manera tradicional: enviant els antiavalots i el servei de neteja. Un cop escindits els partidistes, les feministes liles, els escrupolosos -els que van entendre per si mateixos que allò no anava bé- i els numantins: «Ei, ei ei, prou repressió que això és una protesta legítima, fatxes de merda!», va quedar lo milloret de cada casa oferint resistència a l’autoritat amb episodis de violència per afegir al memorial de greuges. I aquesta ha estat la breu història del naixement i caiguda de la generació 14-O, amb aquest nom estava cantat que seria flor d’un dia però el fracàs no podem atribuir-lo a l’idealisme juvenil; en el fons va ser la generació del 30-O, el dia en què una casta aberrant de rectors universitaris va decidir utilitzar als estudiants com a arma contra la Justícia.

Rectors catalans, els irresponsables del fracàs de la generació 14-O

De La Jonquera a Le Perthus i viceversa

Posted on por
1

No és que l’independentisme hagi arrelat en el cor de bona part dels catalans, és que no tenen res més al cap, que és molt diferent. És el motiu de la seva existència perquè van ser educats per a això a l’escola, en la premsa, en les acampades de germanor, en els llibres de poesia i novel·la, per la televisió, per Internet, a través del folklore, la música, els acudits, mitjançant les agrupacions culturals subvencionades i ajudes al català, la seva vida diària no ha tingut una altra raó de ser que l’anhel d’independitzar-se algun dia perquè se’ls ha dit que és l’única manera d’afrontar el seu futur.
El procés no té pla B ni segona opinió possible. Per a ells, ser demòcrata és fer el que ells fan, sigui una cadeneta gegant o apedregar un camió, mentre que sortir-se del guió és el feixisme, un enemic que no respon a la realitat perquè aquests catalans no viuen amenaçats pel feixisme sinó que ja en són víctimes, viuen sotmesos a un feixisme que els ha imposat el pensament únic i els força a rebutjar un enemic induït que és la resta de la societat, per a ells el feixisme són els altres, convertits en dolents de guinyol. Només així s’explica que s’hagin embardissat en una guerra absurda que no enfronta catalans contra espanyols sinó que es lliura entre els teleespectadors de TV3 i els de les altres cadenes del món sencer. Aquesta submissió als dictats tevetresins és comprensible perquè només a TV3 són els bons de la pel·lícula; mentre que des de les altres cadenes els miren bocabadats, sense poder entendre l’èpica del seu estrany comportament.

No es que seamos otra nación, es que somos de otro planeta

L’endemà de les eleccions al Parlament espanyol, Tsunami Democràtic tenia previst un grandiós desplegament encaminat a tallar les comunicacions viàries entre Espanya i França durant tres dies. La idea era ambiciosa, van muntar un escenari que convertiria la performance en una mena de festival de Woodstock al mig de l’autopista per tal que l’alta concentració popular fes impossible la seva dissolució. Van anunciar l’actuació de Lluís Llach i l’espai quedava a la disposició dels músics que hi volguessin actuar. Dilluns 11N a les 9 del matí van bloquejar l’AP-7 entre La Jonquera i la localitat francesa de Le Perthus que, per entendre’ns, l’haurem de dir el Pertús perquè la consideren part de la Catalunya nord. Va actuar Llach, el talismà de la troba rondinaire i altres voluntarioses bandes però com que la concurrència va estar molt per sota de les expectatives, el grup que va tenir més èxit va ser Police.

A les 8 del matí de dimarts, agents de la Police Nationale i de la Gendarmerie van procedir al desallotjament d’una forma prou expeditiva per a buidar la parcel·la francesa de manifestants. El Tsunami, devaluat en piscina d’ones, es va reagrupar uns quilòmetres més enllà mantenint el bloqueig en l’encreuament de l’AP7 i la N-II, fins que van ser desallotjats per la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra.
El tall de comunicació amb França havia de durar 3 dies però no va passar de dia i mig. El dubtós honor d’haver rebut de quatre policies diferents no els va produir massa satisfacció pel que es veu en el post d’un CDR:

Diu així: Ja ens han desallotjat. Torno del Pertús (sic) amb un enconstipat de Cal Déu, trist i decebut. La súper convocatòria ha aplegat poc menys de 700 persones. Tot un èxit si ho comparem amb un partit del Martorell (un equip de futbol regional)

Els tontos que hem aparcat dins l’autopista pagarem el pato de tots: Guàrdia Civil i Mossos ens han identificat 3 cops i han registrat els vehickes fins al fons. A la propera convocatòria que hi vagi sa mare. Jo ho deixo aquí. No val la pena lluitar i aguantar hòsties de tots els cossos policials per acabar sent 4 matats. Profund respecte a tots els que hi érem.

Realment tenim el que ens mereixem com a poble. Ja em podeu fregir a vots negatius. Bona nit!

És un missatge que inspira una gran tendresa perquè demostra que sota el passamuntanyes Adidas, malgrat la seva bàrbara actitud, hi ha un ésser humà amb sentiments i una sinceritat que ens permet posar-nos en la seva pell. Algú es canviaria per un CDR? Jo no, quan es fa de nit em recullo a casa i sopo veient les notícies des del sofà. Això de tallar carreteres amb aquest clima hivernal és una putada, sobretot per a ells. Els conductors bloquejats estan calentets, asseguts, escoltant música i tenen una bona excusa si arriben tard. Els que ho passen pitjor amb aquest biruji són ells, gent que no està acostumada a patir incomoditats, abrigats com a esquimals, amb els mocs penjant mentre que els seus correligionaris estan repantigats en el sofà, amb quina moral et congeles sabent que els polítics que els animen a mobilitzar-se investiran Pedro Sánchez com a President d’un Govern progressista. Ja no és que Espanya no sigui un país feixista com pretenen fingir en la seva campanya #spainisafasciststate… és que serem els més progres d’Europa! Quan el món vegi al geperut de Galapagar malparlant contra el feixisme, tot saludant puny enlaire des de la tribuna d’oradors del Congrés, no entendran res de res.

Que tindrem un vicepresident marxista, tíos!

Ens volen alliberar de les cadenes, ells, els que tallen carreteres i vies ferroviàries amb total menyspreu de la llibertat aliena, els que tenen acaparada TV3, els que es passen per l’arc del triomf els nostres drets constitucionals i s’hi pixen en les garanties estatutàries, els d’idees fixes… ells ens alliberaran de les cadenes?
Diuen: Oh, és que estem oprimits! I ho diuen des de centenars d’institucions polítiques, des de la televisió pública, des de les xarxes socials i des dels carrers, manifestant-se cada dia del món amb absoluta llibertat d’expressió, reunió, manifestació, protesta i pressió, mentre que els Mossos d’Esquadra els protegeixen dels «neo neonazis», una nova xacra social que no és altra cosa que la mala llet dels conductors que han pagat peatge perquè necessitaven arribar d’hora a la feina, l’escola o el metge, després de florir-se veient com Llach ha tingut els trons de trobar Ítaca al bell mig de l’autopista entre La Jonquera i Le Perthus. Els perjudicats no els poden calentar a causa del cordó policial sinó que és la mateixa policia catalana qui els acaba estomacant -vet aquí el súmmum del supremacisme- per demostrar que són ells que tenen el monopoli de la força.
I se senten oprimits!… disposant d’una majoria parlamentària que governa la Generalitat de Catalunya, amb diputats a Madrid que participen en el Govern de l’Estat -sempre passiu, tou i descentralitzat- amb un President socialista que el van recolzar ells en la moció de censura i serà investit amb el suport de múltiples regions. Cap opressió, si segueixen amb la matraca, és únicament perquè no tenen una altra cosa al cap.