Archivo de la etiqueta: acampada

La fi de la resistència

Posted on por
Responder

En altres parts del món, el poble s’aixeca contra la injustícia però aquí a Catalunya és a l’inrevés; aquí ens aixequem contra la Justícia

Durant la setmana del 4 al 10 de novembre els noticiaris obrien amb l’acampada de plaça Universitat, mai no diríeu on van decidir acampar: enmig de la via pública. La cosa ja no va d’independència, ni de referèndum ni de democràcia, la cosa va de resistència. Els universitaris es resistien a acceptar la sentència judicial que els va desbaratar la resistència a tenir polítics presos per resistir-se a romandre en l’estat espanyol; era l’últim capítol d’una resistència rere l’altra. En arribar el dissabte, nuvolades de tempesta s’amuntegaven sobre l’acampada, tant en sentit atmosfèric com en el clima de la convivència. Primer l’abandonaren els partidistes (simpatitzants d’algun partit) emportant-se els 40.000 euros de la caixa de resistència. Els que no simpatitzen amb ningú (és a dir, els esquerps) van decidir continuar endavant, exercint una resistència sense caixa ni faixa, començant per resistir estoicament un temporal de fred polar, amb aigua, vent i tempesta elèctrica.
Allò era només l’aperitiu, la setmana següent a les eleccions del 10-N va ser fatal per a la lluita independentista. El dilluns 11 els CDR van tallar l’autopista entre Espanya i França. Malgrat haver patit càrregues de quatre cossos policials diferents (amb ús de gas mostassa incloses) la prova més gran de la seva resistència va ser aguantar un concert de Lluís Llach. No és d’estranyar que complissin només dia i mig dels tres que s’havien proposat com a objectiu.

L’acampada de plaça Universitat es va plantificar enmig de la via pública.

El dia 13, després d’aquests aldarulls a La Jonquera, l’atenció informativa va tornar a l’acampada de la Plaça Universitat. Les feministes hi tenien un Punt Lila, per tal de «deconstruir estereotips» van posar en pràctica un seguit de mesures contra el masclisme que no van tenir l’efecte desitjat. A les 5 del matí, els Mossos d’Esquadra van rebre una trucada seva denunciant una violació. Aquell lamentable fracàs va posar a prova la seva resistència, l’acampada feminista havia perdut sentit, ja que no havia servit ni per a evitar l’agressió ni perquè es detingués l’agressor en no formular-se denúncia contra ell; les ganes de debatre sobre el cas es van esvair i, si es va deconstruir cap estereotip, va ser que la generació 14-O sigui la tomba del masclisme perquè viu encara entre els independentistes d’esquerres que es diuen feministes i amb consciència de gènere. La resistència va ser vençuda finalment per l’alcaldessa de Barcelona que no va tenir altre remei que enviar la Urbana a desallotjar-los, abans de permetre que coneguem millor als seus cadells.

El que va patir un bloqueig total va ser la capacitat de convocatòria d’aquesta crida

La falta de participació arruïna l’eficàcia dels sabotatges com va quedar palès el dissabte 16 quan només un centenar de persones es van concentrar en el vestíbul de l’estació de Sants amb l’intenció d’impossibilitar la circulació de trens. El dispositiu policial va aconseguir impedir-ho, llavors els de la ceba van fer una seguda de protesta però les cebes van ser arrencades una a una. Si més no, el procés es va internacionalitzar en el sentit que la mobilització va acabar en ÈXIT… però parlant en anglès, perquè els van arrossegar fins a la SORTIDA. Un cop a fora al carrer van arribar a congregar-se unes 300 persones que no van aconseguir bloquejar l’accés a l’estació gràcies a la intervenció de la Policia Nacional. Però la traca final va petar a la nit d’aquell mateix dissabte en la compareixença davant les càmeres de TV3 d’una portaveu d’Arran, arran la qual el procés va quedar dat i beneit. Integrava una taula rodona sobre noves formes de protesta que es va retransmetre en directe en el programa Preguntes Freqüents. Al FAQS van posar sobre la taula tota mena d’arguments per justificar els avalots, de manera tan fantasiosa que només faltava un unicorn. Amb un parell de frases, Núria Martí va demostrar que l’ultimàtum d’Independència o Barbàrie és redundant perquè l’independentisme és una barbaritat.

Núria, tu li vas donar la puntilla al procés, gràcies a tu Catalunya va comprendre que la resistència no resistia ni la més mínima anàlisi.

Núria responia a la interpel·lació de Rodolfo Irago, periodista i analista polític de Tele 5.

Rodolfo Irago- Si trobeu una protesta de signe contrari que vol impedir la seva com es resol això? ens acabem barallant entre tots?

Núria- Nosaltres en el que no creiem en absolut és en els drets individuals, nosaltres creiem que només són legítims els drets col·lectius. Llavors, que una persona no pugui entrar en una facultat o que no pugui arribar puntual al seu lloc de treball a nivell individual…

– No és només una persona…

– …quan milers i milers de persones s’estan jugant la seva llibertat per a aconseguir drets fonamentals però també objectius a llarg termini, em semblaria una visió molt egoista. A més les coses s’aconsegueixen lluitant als carrers, és l’única forma que tenim d’aconseguir els nostres objectius. Per a nosaltres el nostre límit no són mai els drets individuals ni la llei imposada; el nostre límit és la raó perquè la tenim.

– Ah, val. Llavors cal imposar-la al carrer

– La imposem mitjançant el debat, l’exposició d’arguments i la participació en lluites legítimes (…)

Adentro video

Quan els espectadors de TV3 van saber que Arran no creia en la llibertat individual van quedar esparverats perquè… què és la nostra llibertat individual sinó la llibertat de cadascú? I tot per supremacisme, només perquè ens consideren com una munió d’individus aïllats, sense el dret de fer coses tan col·lectives com posar en marxa el país des de les nostres respectives ocupacions o adquirint la formació necessària per a mantenir la societat amb el nivell d’exigència que requereix el món modern, tecnològic, industrial, empresarial, laboral, artístic o comunicatiu. Fins a aquell moment crèiem que els CDR estaven lluitant per a alliberar-nos; a partir de llavors vam saber que lluitaven per a imposar-nos la seva raó. Com una carona tan innocent pot ser el mirall d’una ànima tan culpable? Capaç d’enfonsar la societat, arran d’una ideologia pròpia d’un dictador. Saps qui ho deia que les llibertats individuals havien de quedar per sota de l’interès general?, el Mussolini, reineta; és la base del feixisme, reina meva. Que fatxa què ets, nena! Les teves assemblees no són una altra cosa que debats on falten parts. Segurament els tevetresins es van adonar d’això perquè des d’aquell precís moment els carrers van recuperar la normalitat.

Quim Torra a Reus
Quim Torra es va reunir en el mateix pla amb l’alcalde de Reus en el lliurament dels Premis Cambra

Fins i tot el Quim Torra, que somiava que la investidura de Pedro Sánchez l’haurien de negociar el President de la Generalitat i el President del Govern espanyol, de poder a poder, d’igual a igual, de nació a nació… l’endemà es va topar de nassos contra la realitat més despullada que s’ha vist mai, perquè qui negociava amb el PSOE era Gabriel Rufián, al cap i a la fi els vots que necessiten són els d’ERC. I mentrestant es celebrava la transcendental reunió entre el PSOE i ERC que, a hores d’ara, obre els telediaris, el MHP estava a Reus lliurant premis com una vulgar pubilla. Si pujara a un podi, podria parlar en el mateix pla amb una rossa d’aquelles que ajuden a posar-se el mallot als ciclistes. Només li faltava el ram! Quin posat!, empetitit, insignificant, sense esma ni per somriure de compromís, amb el cap en un altre lloc, el President era la viva imatge de la fi de tota resistència. Ja hem tocat fons!

Tabàrnia ho va celebrar amb eufòria

La breu història de la generació 14-O

Posted on por
Responder

Conjurats a romandre acampats a la plaça Universitat mentre que no es complissin les seves exigències, un miler d’activistes inactius, més que mobilitzar-se, dropejaven realitzant sentades la major part del temps o apalancats en rotllanes assembleàries, excepte uns instants de frenètic exercici com es pot deduir per la insistent demanda de condons.

La revolta estudiantil va ser impulsada pels rectors de la gran majoria d’universitats catalanes (tret de la Pompeu Fabra) eximint a l’alumnat de l’obligació d’anar a classe a canvi de superar una única avaluació final; empesos per la irresponsabilitat d’un sistema educatiu podrit des de l’arrel, els estudiants van iniciar el seu estàtic pelegrinatge tallant el trànsit de la Gran Via de Barcelona de manera indefinida en protesta per la sentència judicial del 14 d’octubre; motiu pel qual se’ls va anomenar la generació 14-O. Així va néixer el focus principal d’aquests immadurs episodis nacionals: L’acampada de plaça Universitat. Els alumnes van muntar les seves tendes enmig del carrer i en vista de l’èxit, van deixar curt a James Dean, que va ser rebel sense causa, afegint causes a la seva rebel·lia que, en poc temps, servia per a exigir l’amnistia dels presos i exiliats, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, la fi de la repressió, la dimissió del conseller Miquel Buch, la fi dels desnonaments, la proclamació de la república catalana i un futur millor per a tot el gènere humà de la seva edat. En la pràctica no era res més que un càmping gratuït, molt cèntric però poc acollidor, ja que les tendes de campanya estaven envoltades per tanques metàl·liques robades d’una obra, així com el vàter Poly Klyn que, no només era insuficient, sinó que aviat va ser recuperat pels agentes de l’autoritat. Es temia que, amb tanta lluita, la conjuntura desemboqués en un conflicte civil però encara era aviat per a alarmar-se, només s’assemblava a la guerra en l’estraperlo, si més no de condons.

L’acampada de plaça Universitat. Un miler d’activistes inactius conjurats a romandre-hi mentre que no es complissin les seves exigències

Van conviure en un clima d’amor i pau que recordava al moviment hippie dels 70 fins que van descobrir que entre els insubmisos també hi havia classes. N’hi ha uns que són antisocials i els altres que, a més a més, són insociables; tant és així que, després d’una setmana d’emprenyar els vianants van començar a fer-se la vida impossible entre ells, la qual cosa va motivar la marxa del sector partidista, és a dir, els vinculats a partits com Arran i les joventuts d’ERC que van desconvocar oficialment l’acampada emportant-se la caixa de resistència i la farmaciola amb la capsa de condons. Alarma! Sense aquest aprovisionament, els 200 entossudits que van decidir romandre van inundar Twitter amb peticions d’ajuda generant una esfereïdora alarma social, especialment amb la demanda de productes higiènics per la menstruació dels nois, una sol·licitud que em va deixar trasbalsat, auxili, als meus anys encara no m’ha baixat la regla!.

Baixaven les aigües tèrboles en els voltants de la Universitat Central, sobretot dissabte dia 9 quan va caure una tempesta de trons; no va arribar a tsunami però sí que es lamentaven que el nom de Tsunàmi Democràtic cridés tant al mal temps.

En el recinte hi havia muntat un Punt Lila, iniciativa ideada a Madrid el 15M per a combatre la violència masclista en reunions d’aquest tipus, on la convivència entre sexes està a flor de pell. El seu nom es deu al fet que les concentracions estan tintades del color lila que identifica al feminisme. De manera que la generació 14-O, batejada així per la sentència del procés, finalment va quedar convertida en reivindicació sine die. En la carpa lila es proposaven un seguit de mesures, molt liles també, per a aconseguir «la desconstrucció d’estereotips mitjançant tallers de formació que fomentin el diàleg i els debats com a millor remei als abusos masclistes». Però als carallots no els parlis de desconstrucció d’estereotips que tant de refinament se’ls escapa, cal posar-li-ho més fàcil: «mira imbècil, si ella vol, endavant, si ella no vol, a fer la mà» i la prova és que va haver una malaurada agressió que ha de pesar sobre la consciència dels rectors universitaris que van propiciar aquell desori. La nit del dissabte dia 13, els crits d’una noia van esquinçar el silenci del campament, eren gemecs ofegats però persistents que sortien de l’interior d’una de les tendes, exhalant desesperades súpliques que ningú va atendre. Finalment, la noia va sortir alterada i es va dirigir al Punt Lila necessitada d’auxili per a buscar empara davant uns abusos que mai no hagués imaginat sofrir en aquell lloc tan previngut contra la violència masclista.

A l’acampada es van produir moltes mostres de rebuig (plàstics, llaunes, cartons, etc.)

Les notícies són confuses pel que fa al succés perquè no hi ha hagut manera d’aclarir si la resta de companys dormia, estaven fora o és que aquell grup era massa immadur per a saber com reaccionar. En calent es va parlar de violació. En qualsevol cas l’agressió sexual va tenir la suficient entitat per a trucar al telèfon d’emergències 112 cap a les 5 de la matinada, reclamant la intervenció dels Mossos d’Esquadra; mentre venien li van aconsellar que se n’anés a casa abans que arribés la policia. De la noia mai més es va saber, al qui sí que van trobar va ser a l’agressor, el van identificar sense que se’l poguessin emportar detingut sota pretext que ningú havia presentat la denúncia necessària. Podrà continuar queixant-se de la duresa de la Justícia qui ha sortit indemne d’un delicte tan repugnant? Podran dormir tranquils els rectors? Però sobretot, quina pena per la noia que arrossegarà un trauma tota la vida per una vexació contra la qual no va fer res perquè era absurd recórrer a la Justícia per a denunciar una agressió que va sofrir mentre que estava protestant contra ella.

Darrerament, quan hi ha algun acte polític, cal desinfectar, és la maledicció Arrimadas.
Foto: Sandra Muntané

Vist el mal caire que prenien els esdeveniments, a l’alcaldessa de Barcelona no li va quedar cap altra remei que donar l’ordre de dissoldre l’assentament a la manera tradicional: enviant els antiavalots i el servei de neteja. Un cop escindits els partidistes, les feministes liles, els escrupolosos -els que van entendre per si mateixos que allò no anava bé- i els numantins: «Ei, ei ei, prou repressió que això és una protesta legítima, fatxes de merda!», va quedar lo milloret de cada casa oferint resistència a l’autoritat amb episodis de violència per afegir al memorial de greuges. I aquesta ha estat la breu història del naixement i caiguda de la generació 14-O, amb aquest nom estava cantat que seria flor d’un dia però el fracàs no podem atribuir-lo a l’idealisme juvenil; en el fons va ser la generació del 30-O, el dia en què una casta aberrant de rectors universitaris va decidir utilitzar als estudiants com a arma contra la Justícia.

Rectors catalans, els irresponsables del fracàs de la generació 14-O