Archivo de la etiqueta: CDR

La fi de la resistència

Posted on por
Responder

En altres parts del món, el poble s’aixeca contra la injustícia però aquí a Catalunya és a l’inrevés; aquí ens aixequem contra la Justícia

Durant la setmana del 4 al 10 de novembre els noticiaris obrien amb l’acampada de plaça Universitat, mai no diríeu on van decidir acampar: enmig de la via pública. La cosa ja no va d’independència, ni de referèndum ni de democràcia, la cosa va de resistència. Els universitaris es resistien a acceptar la sentència judicial que els va desbaratar la resistència a tenir polítics presos per resistir-se a romandre en l’estat espanyol; era l’últim capítol d’una resistència rere l’altra. En arribar el dissabte, nuvolades de tempesta s’amuntegaven sobre l’acampada, tant en sentit atmosfèric com en el clima de la convivència. Primer l’abandonaren els partidistes (simpatitzants d’algun partit) emportant-se els 40.000 euros de la caixa de resistència. Els que no simpatitzen amb ningú (és a dir, els esquerps) van decidir continuar endavant, exercint una resistència sense caixa ni faixa, començant per resistir estoicament un temporal de fred polar, amb aigua, vent i tempesta elèctrica.
Allò era només l’aperitiu, la setmana següent a les eleccions del 10-N va ser fatal per a la lluita independentista. El dilluns 11 els CDR van tallar l’autopista entre Espanya i França. Malgrat haver patit càrregues de quatre cossos policials diferents (amb ús de gas mostassa incloses) la prova més gran de la seva resistència va ser aguantar un concert de Lluís Llach. No és d’estranyar que complissin només dia i mig dels tres que s’havien proposat com a objectiu.

L’acampada de plaça Universitat es va plantificar enmig de la via pública.

El dia 13, després d’aquests aldarulls a La Jonquera, l’atenció informativa va tornar a l’acampada de la Plaça Universitat. Les feministes hi tenien un Punt Lila, per tal de «deconstruir estereotips» van posar en pràctica un seguit de mesures contra el masclisme que no van tenir l’efecte desitjat. A les 5 del matí, els Mossos d’Esquadra van rebre una trucada seva denunciant una violació. Aquell lamentable fracàs va posar a prova la seva resistència, l’acampada feminista havia perdut sentit, ja que no havia servit ni per a evitar l’agressió ni perquè es detingués l’agressor en no formular-se denúncia contra ell; les ganes de debatre sobre el cas es van esvair i, si es va deconstruir cap estereotip, va ser que la generació 14-O sigui la tomba del masclisme perquè viu encara entre els independentistes d’esquerres que es diuen feministes i amb consciència de gènere. La resistència va ser vençuda finalment per l’alcaldessa de Barcelona que no va tenir altre remei que enviar la Urbana a desallotjar-los, abans de permetre que coneguem millor als seus cadells.

El que va patir un bloqueig total va ser la capacitat de convocatòria d’aquesta crida

La falta de participació arruïna l’eficàcia dels sabotatges com va quedar palès el dissabte 16 quan només un centenar de persones es van concentrar en el vestíbul de l’estació de Sants amb l’intenció d’impossibilitar la circulació de trens. El dispositiu policial va aconseguir impedir-ho, llavors els de la ceba van fer una seguda de protesta però les cebes van ser arrencades una a una. Si més no, el procés es va internacionalitzar en el sentit que la mobilització va acabar en ÈXIT… però parlant en anglès, perquè els van arrossegar fins a la SORTIDA. Un cop a fora al carrer van arribar a congregar-se unes 300 persones que no van aconseguir bloquejar l’accés a l’estació gràcies a la intervenció de la Policia Nacional. Però la traca final va petar a la nit d’aquell mateix dissabte en la compareixença davant les càmeres de TV3 d’una portaveu d’Arran, arran la qual el procés va quedar dat i beneit. Integrava una taula rodona sobre noves formes de protesta que es va retransmetre en directe en el programa Preguntes Freqüents. Al FAQS van posar sobre la taula tota mena d’arguments per justificar els avalots, de manera tan fantasiosa que només faltava un unicorn. Amb un parell de frases, Núria Martí va demostrar que l’ultimàtum d’Independència o Barbàrie és redundant perquè l’independentisme és una barbaritat.

Núria, tu li vas donar la puntilla al procés, gràcies a tu Catalunya va comprendre que la resistència no resistia ni la més mínima anàlisi.

Núria responia a la interpel·lació de Rodolfo Irago, periodista i analista polític de Tele 5.

Rodolfo Irago- Si trobeu una protesta de signe contrari que vol impedir la seva com es resol això? ens acabem barallant entre tots?

Núria- Nosaltres en el que no creiem en absolut és en els drets individuals, nosaltres creiem que només són legítims els drets col·lectius. Llavors, que una persona no pugui entrar en una facultat o que no pugui arribar puntual al seu lloc de treball a nivell individual…

– No és només una persona…

– …quan milers i milers de persones s’estan jugant la seva llibertat per a aconseguir drets fonamentals però també objectius a llarg termini, em semblaria una visió molt egoista. A més les coses s’aconsegueixen lluitant als carrers, és l’única forma que tenim d’aconseguir els nostres objectius. Per a nosaltres el nostre límit no són mai els drets individuals ni la llei imposada; el nostre límit és la raó perquè la tenim.

– Ah, val. Llavors cal imposar-la al carrer

– La imposem mitjançant el debat, l’exposició d’arguments i la participació en lluites legítimes (…)

Adentro video

Quan els espectadors de TV3 van saber que Arran no creia en la llibertat individual van quedar esparverats perquè… què és la nostra llibertat individual sinó la llibertat de cadascú? I tot per supremacisme, només perquè ens consideren com una munió d’individus aïllats, sense el dret de fer coses tan col·lectives com posar en marxa el país des de les nostres respectives ocupacions o adquirint la formació necessària per a mantenir la societat amb el nivell d’exigència que requereix el món modern, tecnològic, industrial, empresarial, laboral, artístic o comunicatiu. Fins a aquell moment crèiem que els CDR estaven lluitant per a alliberar-nos; a partir de llavors vam saber que lluitaven per a imposar-nos la seva raó. Com una carona tan innocent pot ser el mirall d’una ànima tan culpable? Capaç d’enfonsar la societat, arran d’una ideologia pròpia d’un dictador. Saps qui ho deia que les llibertats individuals havien de quedar per sota de l’interès general?, el Mussolini, reineta; és la base del feixisme, reina meva. Que fatxa què ets, nena! Les teves assemblees no són una altra cosa que debats on falten parts. Segurament els tevetresins es van adonar d’això perquè des d’aquell precís moment els carrers van recuperar la normalitat.

Quim Torra a Reus
Quim Torra es va reunir en el mateix pla amb l’alcalde de Reus en el lliurament dels Premis Cambra

Fins i tot el Quim Torra, que somiava que la investidura de Pedro Sánchez l’haurien de negociar el President de la Generalitat i el President del Govern espanyol, de poder a poder, d’igual a igual, de nació a nació… l’endemà es va topar de nassos contra la realitat més despullada que s’ha vist mai, perquè qui negociava amb el PSOE era Gabriel Rufián, al cap i a la fi els vots que necessiten són els d’ERC. I mentrestant es celebrava la transcendental reunió entre el PSOE i ERC que, a hores d’ara, obre els telediaris, el MHP estava a Reus lliurant premis com una vulgar pubilla. Si pujara a un podi, podria parlar en el mateix pla amb una rossa d’aquelles que ajuden a posar-se el mallot als ciclistes. Només li faltava el ram! Quin posat!, empetitit, insignificant, sense esma ni per somriure de compromís, amb el cap en un altre lloc, el President era la viva imatge de la fi de tota resistència. Ja hem tocat fons!

Tabàrnia ho va celebrar amb eufòria

De La Jonquera a Le Perthus i viceversa

Posted on por
1

No és que l’independentisme hagi arrelat en el cor de bona part dels catalans, és que no tenen res més al cap, que és molt diferent. És el motiu de la seva existència perquè van ser educats per a això a l’escola, en la premsa, en les acampades de germanor, en els llibres de poesia i novel·la, per la televisió, per Internet, a través del folklore, la música, els acudits, mitjançant les agrupacions culturals subvencionades i ajudes al català, la seva vida diària no ha tingut una altra raó de ser que l’anhel d’independitzar-se algun dia perquè se’ls ha dit que és l’única manera d’afrontar el seu futur.
El procés no té pla B ni segona opinió possible. Per a ells, ser demòcrata és fer el que ells fan, sigui una cadeneta gegant o apedregar un camió, mentre que sortir-se del guió és el feixisme, un enemic que no respon a la realitat perquè aquests catalans no viuen amenaçats pel feixisme sinó que ja en són víctimes, viuen sotmesos a un feixisme que els ha imposat el pensament únic i els força a rebutjar un enemic induït que és la resta de la societat, per a ells el feixisme són els altres, convertits en dolents de guinyol. Només així s’explica que s’hagin embardissat en una guerra absurda que no enfronta catalans contra espanyols sinó que es lliura entre els teleespectadors de TV3 i els de les altres cadenes del món sencer. Aquesta submissió als dictats tevetresins és comprensible perquè només a TV3 són els bons de la pel·lícula; mentre que des de les altres cadenes els miren bocabadats, sense poder entendre l’èpica del seu estrany comportament.

No es que seamos otra nación, es que somos de otro planeta

L’endemà de les eleccions al Parlament espanyol, Tsunami Democràtic tenia previst un grandiós desplegament encaminat a tallar les comunicacions viàries entre Espanya i França durant tres dies. La idea era ambiciosa, van muntar un escenari que convertiria la performance en una mena de festival de Woodstock al mig de l’autopista per tal que l’alta concentració popular fes impossible la seva dissolució. Van anunciar l’actuació de Lluís Llach i l’espai quedava a la disposició dels músics que hi volguessin actuar. Dilluns 11N a les 9 del matí van bloquejar l’AP-7 entre La Jonquera i la localitat francesa de Le Perthus que, per entendre’ns, l’haurem de dir el Pertús perquè la consideren part de la Catalunya nord. Va actuar Llach, el talismà de la troba rondinaire i altres voluntarioses bandes però com que la concurrència va estar molt per sota de les expectatives, el grup que va tenir més èxit va ser Police.

A les 8 del matí de dimarts, agents de la Police Nationale i de la Gendarmerie van procedir al desallotjament d’una forma prou expeditiva per a buidar la parcel·la francesa de manifestants. El Tsunami, devaluat en piscina d’ones, es va reagrupar uns quilòmetres més enllà mantenint el bloqueig en l’encreuament de l’AP7 i la N-II, fins que van ser desallotjats per la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra.
El tall de comunicació amb França havia de durar 3 dies però no va passar de dia i mig. El dubtós honor d’haver rebut de quatre policies diferents no els va produir massa satisfacció pel que es veu en el post d’un CDR:

Diu així: Ja ens han desallotjat. Torno del Pertús (sic) amb un enconstipat de Cal Déu, trist i decebut. La súper convocatòria ha aplegat poc menys de 700 persones. Tot un èxit si ho comparem amb un partit del Martorell (un equip de futbol regional)

Els tontos que hem aparcat dins l’autopista pagarem el pato de tots: Guàrdia Civil i Mossos ens han identificat 3 cops i han registrat els vehickes fins al fons. A la propera convocatòria que hi vagi sa mare. Jo ho deixo aquí. No val la pena lluitar i aguantar hòsties de tots els cossos policials per acabar sent 4 matats. Profund respecte a tots els que hi érem.

Realment tenim el que ens mereixem com a poble. Ja em podeu fregir a vots negatius. Bona nit!

És un missatge que inspira una gran tendresa perquè demostra que sota el passamuntanyes Adidas, malgrat la seva bàrbara actitud, hi ha un ésser humà amb sentiments i una sinceritat que ens permet posar-nos en la seva pell. Algú es canviaria per un CDR? Jo no, quan es fa de nit em recullo a casa i sopo veient les notícies des del sofà. Això de tallar carreteres amb aquest clima hivernal és una putada, sobretot per a ells. Els conductors bloquejats estan calentets, asseguts, escoltant música i tenen una bona excusa si arriben tard. Els que ho passen pitjor amb aquest biruji són ells, gent que no està acostumada a patir incomoditats, abrigats com a esquimals, amb els mocs penjant mentre que els seus correligionaris estan repantigats en el sofà, amb quina moral et congeles sabent que els polítics que els animen a mobilitzar-se investiran Pedro Sánchez com a President d’un Govern progressista. Ja no és que Espanya no sigui un país feixista com pretenen fingir en la seva campanya #spainisafasciststate… és que serem els més progres d’Europa! Quan el món vegi al geperut de Galapagar malparlant contra el feixisme, tot saludant puny enlaire des de la tribuna d’oradors del Congrés, no entendran res de res.

Que tindrem un vicepresident marxista, tíos!

Ens volen alliberar de les cadenes, ells, els que tallen carreteres i vies ferroviàries amb total menyspreu de la llibertat aliena, els que tenen acaparada TV3, els que es passen per l’arc del triomf els nostres drets constitucionals i s’hi pixen en les garanties estatutàries, els d’idees fixes… ells ens alliberaran de les cadenes?
Diuen: Oh, és que estem oprimits! I ho diuen des de centenars d’institucions polítiques, des de la televisió pública, des de les xarxes socials i des dels carrers, manifestant-se cada dia del món amb absoluta llibertat d’expressió, reunió, manifestació, protesta i pressió, mentre que els Mossos d’Esquadra els protegeixen dels «neo neonazis», una nova xacra social que no és altra cosa que la mala llet dels conductors que han pagat peatge perquè necessitaven arribar d’hora a la feina, l’escola o el metge, després de florir-se veient com Llach ha tingut els trons de trobar Ítaca al bell mig de l’autopista entre La Jonquera i Le Perthus. Els perjudicats no els poden calentar a causa del cordó policial sinó que és la mateixa policia catalana qui els acaba estomacant -vet aquí el súmmum del supremacisme- per demostrar que són ells que tenen el monopoli de la força.
I se senten oprimits!… disposant d’una majoria parlamentària que governa la Generalitat de Catalunya, amb diputats a Madrid que participen en el Govern de l’Estat -sempre passiu, tou i descentralitzat- amb un President socialista que el van recolzar ells en la moció de censura i serà investit amb el suport de múltiples regions. Cap opressió, si segueixen amb la matraca, és únicament perquè no tenen una altra cosa al cap.